[Testimoni] - Reflexió d’una voluntària a les tertúlies de Torregrossa

El dia 31 de gener de 2023 ens vam reunir, com cada últim dimarts del mes, al poble de Torregrossa. En aquestes tertúlies ens trobem gent de diferents parts del món amb l’única intenció d’aprendre i de sensibilitzar sobre el fenomen migratori a persones del poble de Torregrossa, conversant sobre què significa arribar a un nou país per buscar-se un futur millor. Aprenem els uns dels altres.  

De què no ens adonem és que aquesta realitat també l’ha viscuda gent que porta vivint aquí  tota la seva vida. És el cas de la Paquita Catalán Anguita, una de les voluntàries de la Càritas Parroquial de Torregrossa, que es va oferir a contar-nos que nosaltres no som tan diferents, ja que aquesta situació també la van viure els nostres besavis i padrins fa bastants anys, especialment en l’època de la postguerra, i no els resulta pas estrany escoltar determinades vivències personals de les persones migrants.

Com ja havíem vist en anteriors tertúlies, normalment el cap de família és qui marxa de casa per aconseguir diners i després, si és possible, un cop establert en aquell nou país, reagrupa tota la seva família. Però per això, abans s’ha de passar per un procés bastant dolorós per la família que s’ha d’acostumar a viure amb l’absència del pare o mare, ja que no els veuran més, o almenys fins que no obtinguin el seu propòsit de poder tenir una millor forma de vida que la que pretenen deixar enrere.

La Paquita ens va explicar una història de la seva infància que ens va fer veure que a més a més d’això, els joves d’avui no valorem el que tenim com ho feien abans els nostres avantpassats: quan la família, el respecte i l’amor passaven per davant dels diners o els béns materials.

La seva història comença quan el seu pare es va veure en l’obligació d’emigrar a Astúries per mantenir la família, establerta a Andalusia, concretament a un poble petit de Jaén, La Rabita de Alcalá la Real. S’havien de quedar sense el seu pare, el senyor Pedro Catalán, durant viu o dotze mesos cada any. Quan el Pedro i altres homes que havien marxat com ell, tornaven de la seva aventura laboral, tot el poble els rebia amb molta admiració, i ells arribaven ben mudats i amb grans maletes plenes de roba o regals pels seus fills i filles.

En una d’aquestes maletes, el pare de la Paquita portava aquella joguina que ella tant li havia demanat quan tot just tenia set anys, una nina de porcellana xinesa. Per la seva sorpresa, no li va dur una nina qualsevol, aquesta es movia i també plorava (que, per ser entre els anys 50 i 60, això era una gran novetat!). El seu pare havia demanat la millor nina de tota la botiga, especialment per ella, encara que li havia costat més de cent pessetes.  Per tant, la Paquita la tenia en molta estima, tant que la va voler conservar fins a ser mare perquè l’heretés la seva filla.

Un bon dia, i quan  la nostra protagonista tenia quinze anys, ella i la seva família van marxar a viure i treballar a Pineda de Mar, deixant enrere tot el que tenien a Andalusia. Només van endur-se el més imprescindible que cabia en una o dues maletes, a molt estirar. No necessitaven res més. Encara que, a petició de la Paquita, la preuada nina va viatjar amb tota la família i, per no prendre mal, ho va fer amb la mateixa caixa de fusta que feia uns 10 anys el seu pare li havia dut des d’Astúries.

A Pineda de Mar van refer la seva vida, va néixer la germana petita de la Paquita que un dia, sense voler, va trencar la nina mentre la nostra protagonista havia sortit a passejar. La Paquita quan va arribar a casa es va trobar a la senyora Sacramento, la seva mare,  plorant desconsolada pel disgust de la nina trencada i per com s’ho prendria la Paquita, ja que portava anys amb la família i havia suposat un gran esforç econòmic i logístic pel pare, 10 anys abans.

Per sorpresa de tothom, la Paquita ens va donar una gran lliçó als presents a la tertúlia: li va dir a la seva mare que la nina no li importava. Que si se sentia molt trista i desconsolada per la nina, que se n’oblidés, perquè qui li importava era la seva mare.  La va animar que deixés de plorar, que se li havia de donar més importància al fet que estaven tots units i s’estimaven, i no pas  a un bé material. El que verdaderament importa és la família i les persones. El que realment importa és la unió i el suport de la família i de les persones estimades.

Torregrossa a 31 de Gener de 2023.

Aroa Cugat. Alumna estudiant de Grau de Dret en pràctiques a Caritas Diocesana de Lleida.