Amadou Balde: “Les persones que acompanyo em recorden a mi mateix. Pateixen el desarrelament i es troben amb grans dificultats”

Mediador intercultural de Càritas Diocesana de Lleida

Actualment, quina és la teva feina a Càritas Diocesana de Lleida?

La meva tasca és la de mediador cultural dins del programa d’assentaments i temporers al territori, concretament a les Càritas parroquials d’Alcarràs i de Vilanova de la Barca. Principalment, la meva funció és acompanyar el tècnic que fa les entrevistes quan necessita traductor i atendre a les persones en la donació d’aliments. A més, als dos municipis dono classes de castellà als migrants que ho demanen i a Alcarràs col·laboro com a voluntari...

Que no pares, vaja...

No, però això no és tot. També formo part de l’equip del programa d’habitatges, visitant els pisos tant de Lleida com d’Alcarràs. Aquí acompanyo els nois, dono classe a qui necessita més reforç i participo de la reunió setmanal que l’educadora social té amb ells. Tot plegat, en coordinació amb els equips diocesans d’ambdós programes.

Com vas conèixer l’entitat?

Vaig conèixer Càritas sent una de les persones que va participar al programa d’acollida de Càritas diocesana d’Alcarràs i després del programa d’habitatges. Sempre em vaig sentir acollit i, després d’haver fet el meu procés com a participant, vaig decidir ser voluntari. Estava motivat per tot allò que havia pogut viure i tenia ganes de col·laborar.

I hi has acabat treballant...

Sí. Després vaig tenir l’oportunitat d’aconseguir la residència gràcies a un precontracte de Càritas. Em sento totalment integrat a l’entitat, sincerament.

Entrant més en les teves funcions, quines són les principals necessitats amb què es troben les persones que acompanyes?

Les persones que acompanyo em recorden a mi mateix. Pateixen el desarrelament del seu país, es troben amb grans dificultats fins a arribar a Europa amb risc de perdre la vida en el trajecte i, una vegada aquí, comencen altres dificultats diferents i, de vegades, pitjors.

Com quines?

Es veuen sense papers, sense reconeixement d’alguns drets, sense un sostre digne i, sobretot, amb unes lleis que no afavoreixen la consecució dels objectius amb què s’arriba a aquest país, com són tenir legalitzada la residència i poder treballar.

Què és el més gratificant del teu dia a dia a Càritas?

Em fa feliç poder ajudar els altres, m’agrada el treball en equip i poder comprovar cada dia l’esforç que fa Càritas per la justícia i la solidaritat. Crec que es treballa amb seriositat pel bé de les persones més vulnerables.

I el més dur?

Per contra, el més difícil per a mi és veure que no podem solucionar el dolor de tothom qui arriba a les nostres portes.

Que un musulmà treballi en una entitat cristiana, posa de manifest que ajudar a les persones és un valor comú de totes les religions?

Sí, és un valor profundament humà i per això es practica a totes les religions. La Llei islàmica imposa als seus seguidors que duguin a terme, entre ells, la col·laboració, la solidaritat i la interdependència. El Profeta va dir: “L’exemple dels creients, pel que fa al seu amor mutu, misericòrdia i compassió, és com el del cos, que quan un membre seu pateix, hi respon la resta del cos amb insomni i febre”. Crec que això s’assembla dorca a una cita bíblica del Nou Testament, en una carta de Sant Pau.

Certament.

D’altra banda, la solidaritat social a l’Islam no es refereix només als musulmans, sinó que inclou tot el gènere humà, malgrat religions i ideologies diferents. I no es redueix només al benefici material, sinó que sobrepassa totes les necessitats de la societat, siguin dels individus o de les comunitats, materials psicològiques o intel·lectuals.

Com a periodista de formació, quins reptes tenim per explicar correctament l’acció que fem a Càritas?

Crec que cal ser més reivindicatius davant de les institucions i que la nostra protesta, davant de les injustícies, es faci sentir als mitjans de comunicació. S’ha de donar a conèixer allò que fem i com o fem, no només escrit en un paper o anunciat amb paraules. Les accions de Càritas les hem de fer visibles a la societat en general i a Lleida, en particular. Penso que hi ha desconeixement.

Accions com aquesta són possibles gràcies al suport del Departament de Drets Socials de la Generalitat de Catalunya.