Voluntats immaterials

RAFEL FOLCH · TROBADA DE VOLUNTARIAT SÈNIOR (25/05/2021)

Poc temps després de començar la meva col·laboració a Càritas Alcarràs, un conegut va preguntar-me,  amb to de sorna, el motiu i interès per ajudar a gent marginada. La meva resposta, contestant-li d’una forma una mica dura, va ser dir-li: “Per creure, en retornar a la societat una mica del benestar que fins al moment present la vida m’ha regalat. Afirmant aquest sentiment amb un punt de dignitat personal i de dignitat com a col·lectiu. I també, per la il·lusió d’esperar que algú en un país llunyà recordi amb enyorança els noms d’unes persones i d’un poble que el van acollir.

Si preguntés, un per un, a tots els aquí presents, els motius per sentir-se i actuar com a voluntaris... totes, absolutament totes les respostes serien vàlides, incloses aquelles que amaguen inconscientment, la por de viure una situació d’injustícia social què, qui sap... ens pot colpejar a nosaltres.

Avui, els aquí reunits, sumem molts anys i sabem que el temps no sols passa, sinó que també pesa. Perdem força física i agilitat mental... Necessitem més que mai NO defallir, NO defraudar. La nostra societat, amb l’abandonament i pèrdua de sentiments humanitaris, col·lapsa el present i enterra el futur de molts éssers humans.

La gravetat de l’actualitat, alimentada per les pors i els egoismes, provoca que les diferències entre capes socials siguin, dia a dia, més obertes i més profundes. En aquesta realitat, el voluntariat forma, potser, l’única i prima línia vermella que separa el no res de la Raó de Ser. I... si les forces se’ns debiliten i ja no podem en segons quines tasques... orientem el nostre esforç cap els fets immaterials:

Continuem Donant i Repartint....

Tinguem les mans sempre esteses...

Regalem somriures...

Acaronem amb dolcesa... Abracem amb calidesa...

i que les nostres paraules siguin sempre d’ajut i esperança.

Aquest bagatge no necessita motxilla, no té pes... sols es tracta d’escampar-lo en l’obrir, sense vergonya, els nostres cors.

 Per acabar una dita de John Lennon: “Compta la teva edat per amics... no per anys. Compta la teva vida per somriures... no per llàgrimes”