La meva experiència de Covid
PEPITA JOVÉ · TROBADA DE VOLUNTARIAT SÈNIOR (25/05/2021)
Ara puc fer una lectura creient del que he viscut.
Vivim en una família nombrosa i de vegades fem trobades familiars per qualsevol motiu de celebració. En una d’aquestes trobades coincidim amb un familiar que està contagiat, però no ho sabíem. En aquest dinar queda contagiada la meva mare que es comença a trobar malament al cap de sis dies. Primer refredat i a continuació positiva de coronavirus. La mare va empitjorant. Moments difícils. Cal prendre decisions.
Sortosament la meva germana i jo som infermeres jubilades i com a filles i com a professionals, parlat amb la família i amb el metge, decidim que la mare es queda a casa i que la cuidarem tant com puguem. La situació era nova totalment, afectivament molt aclaparadora. La mare anava perdent però estava serena.
Acompanyar a la mare va suposar per a mi reconèixer la seva dignitat i la seva capacitat d’encaixar el que li venia a sobre. Ella era una dona de molta fe, era conscient del seu traspàs a la casa del Pare. Li sabia greu deixar-nos i ens deia que a Maials ningú arribava als 100 anys. A ella li faltaven 5 mesos.
La meva germana i jo no la vam deixar gens. Nit i dia al seu costat. La vam poder cuidar amb les mesures adequades. Li parlàvem molt. Per la nostra experiència professional vèiem que la mare anava emmalaltint i deixant aquest món.
A la seva vora vam reflexionar, estimar, pregar, cuidar, parlar... En sortir de l’habitació plorar, respirar a fons, pregar...
Va ser bonic i real com un cant d’acció de gràcies poder-la acomiadar amb el tacte, sense abraçades.
La mare mor en circumstàncies especials i la realitat s’imposa. Hem de prendre decisions pel bé de tots. És molt dur el fet que s’emportin a la mare directament al cementiri. Nosaltres dues ens quedàvem confinades.
Un adéu des del balcó. El cor trencat. Per uns moments la ràbia és la transformació de la tristesa. La mort de la mare et deixa una tristesa molt gran. La mare no es mereixia això... Però en el fons penses que has fet el que calia. Era la seva hora. Et surt una pregària del fons del cor. “Senyor, no la deixis!”
Les trucades de la família i amics i la pregària de molts ens sostenien. Vam quedar confinades 15 dies. I jo mateixa vaig passar la Covid, sense saber-ho.
Has de viure el dol i cada membre de la família ho vam fer a la nostra manera.
Vull fer unes constatacions que m’ajuden a expressar allò viscut.
El virus ha entrat en les famílies sense demanar permís.
El virus ens ha fet viure unes situacions molt difícils.
Experimentes el valor i l’ajut de la família i dels amics. Afecte, responsabilitat, pregària.
T’adones que ser creient t’ajuda a viure els fets amb esperança.
La pregària personal i la missa on-line, m’han ajudat molt.
És necessari posar nom als fets que vivim, sobretot de cara als més petits (besnéts). Rosita s’ha posat malalta i ha mort.
Cada persona de la família fa el seu dol de manera diferent.
A la vida prens decisions que et marquen molt pel futur.
M’explico en el meu cas concret.
Quan em vaig jubilar vivia a Osca i havent mort el meu pare, decideixo tornar a casa per cuidar a la mare. He viscut amb ella 16 anys. Hem gaudit molt de tota la família, ella era encara bastant autònoma i han estat uns anys molt enriquidors. La mare llegia molt, es preocupava de tots, no va amagar mai la seva fe i va respectar a tothom, els seus desitjos no els va veure del tot assolits, però va viure que ens estimem i ens respectem.
Tot acompanyant la mare he sigut molt feliç i el Bon Déu m’ha permès ser al seu costat fins al darrer moment.
Us haig de dir que el cementiri no em diu res. Crec fermament que la mare descansa en la Pau del Senyor. I continua estimant i vetllant per tota la família.
Ha passat ja un any i dos mesos de la seva mort. Tot el viscut m’ha fet estar més propera als malalts del meu poble. Hi ha solitud, desconcert i tots necessitem el consol de l’altre que ens escolta, estima, orienta. Desitjo que cada experiència de vida ens faci més humans i més propers.
Moltes gràcies.