Viure sense espai propi: la cara invisible de l’exclusió
La crisi de l’habitatge continua sent un dels principals motors d’exclusió social. Però més enllà de les dades, hi ha una realitat quotidiana que sovint queda invisible: viure sense un espai propi.
Cada cop són més les persones que no poden accedir a un habitatge en condicions i es veuen obligades a viure de relloguer, en habitacions petites, compartint espais o sense cap tipus de privacitat. A Càritas Diocesana de Lleida és la situació més habitual: el 41% de les persones ateses viuen en règim de re-lloguer, sovint en condicions precàries.
A aquesta realitat s’hi sumen altres formes d’inestabilitat: un 30,8% disposen d’un lloguer, però amb risc real de perdre’l per l’augment dels preus; un 12,1% viuen acollides temporalment en domicilis d’altres persones; i altres situacions encara més vulnerables com l’ocupació o l’allotjament en recursos temporals.
Aquest escenari, molt similar al dels darrers anys però amb un lleuger empitjorament, evidencia fins a quin punt l’habitatge és avui un factor clau de desestabilització.
A més, moltes famílies alerten del preu cada cop més elevat del re-lloguer. Habitacions per a una o dues persones poden arribar fàcilment als 400 euros mensuals. En el cas de famílies amb infants, l’accés encara es complica més, i els preus poden situar-se entre els 400 i els 600 euros, sovint per espais reduïts i sense condicions adequades.
Però què vol dir, realment, viure així? Vol dir no saber quant temps podràs quedar-te en aquell espai.
Vol dir no tenir un lloc propi on descansar, cuidar-te o estar amb la teva família. Vol dir adaptar-te constantment a normes, horaris i convivències imposades.
Moltes persones expliquen que viuen “de prestats”, sense capacitat de planificar, amb la sensació que cada mes pot ser l’últim. Aquesta manca d’estabilitat no només afecta les condicions materials, sinó també la salut emocional, les relacions i la manera de veure el futur. Perquè quan no tens un espai segur, tot es torna més fràgil.
I és aquí on l’exclusió residencial deixa de ser només una qüestió d’habitatge per convertir-se en una experiència vital que travessa totes les dimensions de la persona.