[Testimoni] - Enyor de les paraules

Va deixar el diari ben plegat sobre la tauleta i, trencant el silenci de la sala de la biblioteca municipal, va dir-me:

- Rafel, si em moro demà mateix, no m’importaria gens ni mica.

- Ostres, Jaume!!! No fotem!!! Tan cascat estàs?

- No, no és per salut, és que company, no entenc res de res... Aquest món, ja no és el meu.

Aquesta trista vivència, va saltar a la meva memòria, fa pocs dies, durant l’aniversari de la meva dona. Una visita formal, amb distància i mascareta, dos telefonades per la línia fixa i moltes notetes pel mòbil. La més llarga, tres paraules “per molts anys”, totes elles adornades amb uns els dibuixets de carones sobre fondo groc, volent expressar, ridículament, uns sentiments.

Fantàstic!!! No fa falta pensar... no fa falta escriure... ni recordar ortografia ni cal·ligrafia, senzillament, posant el dit sobre el signe mes bufó escollit, solucionem en pocs segons i sense cap esforç mental, el compromís social.

Quina fredor!!! Que trist per qui ho rep... però, no és també trist per qui ho envia?

Entenc les limitacions imposades per la pandèmia, però limitar-se a si mateix, amb  la dèria d’esgarrapar temps en contactes humans, és com buidar i desaprofitar una carabassa per convertir-la espelma per Halloween.

En el meu món, uns anys menys vell, els sentiments els expressàvem verbalment o per escrit, valorant el sentit de paraules que, escollides i enllaçades, formaven, graó a graó, l’escala de les nostres emocions.

És perdre el temps, el recordar mots tan senzills però rotunds com compromís, cortesia, delicadesa, dignitat, responsabilitat, sacrifici...?

Moltes d’aquestes, oblidades a les golfes de les nostres vides, cobertes per la pols de la indiferència i les teranyines de la ignorància, resten enterrades amb la dolça expressió del seu sentit.

El bo d’en Jaume, conduint amb prudència el seu taca-taca, va guanyant centímetres a les seves distàncies, potser pensant que,  unes parauletes d’ahir emmarcades en uns emojis d’avui, acaronarien aquest present del qual ningú té l’exclusiva, comprenent als seus 97 anys que, potser val més, per atrotinat que estigui, món conegut, que planeta per descobrir.

A  tota l’estimada gent de Càritas

Rafel, voluntari, el yayo ninja d’Alcarràs