[Opinió] No és la pobresa, és la desigualtat: cal canviar el focus del debat

Em va causar molta tristesa veure veïns de Badalona protestar amb molta ira davant la possibilitat d’allotjar temporalment 15 persones desallotjades de l’edifici de l’antic institut B9 de Badalona als locals de l’església de Ntra. Sra. de Montserrat d’aquesta localitat. Aquesta església està ubicada en un dels barris més humils de la ciutat, on el veïnatge protestant són persones amb un estatus econòmic i social similar.  

Aquesta reacció no és només fruit del moment, sinó conseqüència d’uns factors que hem de conèixer, explicar i valorar. D’una manca de reflexió personal i col·lectiva i d’una manipulació informativa i interessada. No pot ser normal que persones vulnerables econòmica i socialment sentin tanta aversió cap a altres que viuen en pitjors condicions de vida. Com tampoc ho és que les primeres considerin adversàries a les segones i que les tinguin identificades com a responsables de les seves inseguretats de vida. 

El principal problema de la nostra societat és l’elevat nivell de desigualtat econòmica. Aquesta es tradueix en una gran acumulació de la riquesa en poques mans i una gran pobresa econòmica que cada cop afecta a més famílies. De la mateixa manera que denunciem que no hauria d’haver-hi pobresa, també hauríem de denunciar que no hauria d’haver tanta riquesa acumulada en tan poques mans. Si no s’actua en aquest sentit, no aconseguirem cohesió social ni reduirem les situacions de pobresa i exclusió social.  

Respecte a la inseguretat ciutadana, la delinqüència té dues cares: la pobra i la rica. La pobra és la que està vinculada als factors que he destacat anteriorment. La pobresa i la misèria són molt difícils de gestionar i pot portat a situacions personals i familiars complicades, amb conseqüències imprevisibles i actuacions no desitjades. Però la delinqüència rica fa més mal a la nostra societat, perquè afecta més a la cohesió social. Només una dada: el frau fiscal a Catalunya l’any 2024 va ser de 295 milions d’euros. Quants dels nostres problemes i dificultats es podrien resoldre si l’administració disposes d’aquests diners?

Els ciutadans no hauríem de fer vinculacions simplistes i poc fonamentades entre pobresa i conflictivitat social, entre misèria i delinqüència. Tampoc hauríem de ser corretja transmissora d’estereotips i tòpics poc o gens fonamentats. Existeixen discursos, molt populistes, que generen aquesta confusió de forma interessada perquè aprofiten el desencís de la ciutadania i la seva desorientació. No ens hauríem de deixar emportar per aquestes dinàmiques i mirar de reaccionar més acuradament. 

En l’actualitat, aquests discursos s’amplifiquen per tots els mitjans possibles i en la política, diverses opcions s’apunten a transmetre un missatge apocalíptic, facilitant l’enfrontament entre ciutadans. Si no parem aquestes tendències, amb el temps totes i tots anirem perdent allò que tenim, drets i béns materials, perquè no val a creure que el que li passa al veí a mi no em passarà mai.  

Entre totes i tots hem de construir un nou paradigma que ens ajudi a canviar les dinàmiques existents. I per això cal harmonia social i entendre que sense una entesa entre la ciutadania no arribarem a bon port. Hem rebut una herència dels nostres pares -drets i avenços socials- aconseguida amb molt d’esforç i sacrifici. I no la podem malmetre.  

Sense un repartiment més just i equilibrat de la riquesa i del benestar, sense una major garantia d’igualtat d’oportunitats per a totes les persones mitjançant polítiques eficients i preventives per part de totes les administracions, difícilment millorarem el panorama. Aquí rau la resposta. En cas contrari continuarem donant poder als més forts i incapacitant als més febles.

Article de Rafael Allepuz, director de Càritas Diocesana de Lleida