[Opinió] - Una complexitat social creixent

Dimcres 3 de juny, les Càritas diocesanes de la província de Lleida hem presentat la memòria de les nostres activitats de l’any 2025. Aquest és un moment per a fer balanç de la nostra acció, de discerniment i valoracions internes i de difusió, no només dades i altres informacions, sinó d’idees, reflexions i propostes d’actuació política i social. Tot el que veiem i fem amb el nostre treball diari, constant i compromès, no pot restar aliè al coneixement i a la sensibilitat de tota la ciutadania.

Com diem en l’enunciat, la realitat que coneixem cada cop és més complexa i difícil d’afrontar, tot i l’interès i la bona tasca que desenvolupen les persones tècniques, professionals i voluntàries amb què comptem. Un treball constant, silenciós i incondicional que ens enorgulleix malgrat la seva invisibilitat per a una bona part de la nostra societat.

Us animem que mireu les nostres memòries. Durant l’any 2025 hem atès a més persones que, en general, presenten més necessitats d’acompanyament. Acudeixen amb motxilles més plenes de privacions, més diverses i més complexes, i això ens suposa un nombre més elevat d’atencions, més personal i recursos. Les dificultats per accedir a l’alimentació, l’habitatge i el treball, així com per a fer front a les despeses quotidianes, són majors. Un grup gens menyspreable de persones només poden centrar les seves estratègies de vida i de despesa en sobreviure, sense un horitzó amb expectatives diferents.

La pobresa creix en lloc de desaparèixer, com semblaria ser davant la millora d’alguns indicadors macroeconòmics amb el que es perpetua, es fa crònica i s’allargassa en el temps. Un treball insuficient, precari i en economia submergida no permet gaudir dels drets bàsics més fonamentals amb suficients garanties. Un habitatge compartit i insegur no garanteix una llar, no permet el desenvolupament d’una vida digna amb un mínim de benestar individual o familiar. L’aïllament social sense xarxa de suport no permet gaudir dels drets humans i socials més bàsics ni d’una vida digna.

I continuen sent els mateixos grups de població els qui més pateixen aquestes circumstàncies, com la població jove -especialment la infantil-, les famílies monoparentals, les dones, les persones grans i les migrades -principalment les que es troben en situació irregular-.

Recentment, s’ha presentat el III Informe Foessa sobre Exclusió i desenvolupament social a Catalunya. Adverteix que l’ocupació, l’habitatge i la feblesa de l’escut comunitari són factors multiplicadors de l’exclusió, circumstància que dona complexitat al fenomen i que són fruit de les estructures socials, econòmiques i polítiques que anem arrossegant des de fa anys. A més, considera que la lluita contra l’exclusió social no és una prioritat en l’agenda política, malgrat que existeixen polítiques, anecdòtiques comparades amb aquelles altres que tendeixen a consolidar els veritables valors que sustenten el model.

La realitat dibuixa un panorama on es cronifica la desigualtat i on la societat accepta amb naturalitat que hi hagi persones descartades, principalment infants, joves, migrants i dones. A més, el sistema enfronta aquestes persones davant la resta de la població amb un relat esbiaixat que les qualifica de passives i que no s’esforcen per sortir de la seva situació, quan està demostrat que “vuit de cada deu fan el que poden per millorar: treballen, estudien i es formen, continuen itineraris d’inclusió, però xoquen amb barreres estructurals com la desigualtat d’oportunitats, els recursos de l’Administració i el tercer sector, els dispositius fragmentats i la falta d’acompanyament”.

L’informe, davant un context de desassossec i incertesa proposa més comunitat per afrontar col·lectivament els riscos, perquè és així com “es teixeixen vincles d’esperança” com ens indica el Papa Lleó XIV.

Els temps difícils necessiten polítiques valentes, integrals i avaluables, amb un enfocament de drets humans, d’equitat territorial i ciutadania inclusiva. El canvi real neix en la relació, en el vincle, en la comunitat. Apostar-hi, avui, és una necessitat urgent.

Càritas diocesanes de Lleida, Solsona i Urgell