[OPINIÓ] - Ceuta reclama una altra mirada

El que ha passat a Ceuta ens obliga a mirar més enllà de les imatges, de les xifres i dels discursos fàcils. Ens obliga, sobretot, a posar al centre allò que sovint queda relegat a un segon pla: les persones.

En primer lloc, cal reconèixer i agrair l’actitud de bona part de la ciutadania de Ceuta davant l’arribada massiva de persones estrangeres. Enmig del desordre, la confusió, la preocupació i la incertesa, també hi ha hagut comprensió, suport i acollida. Ciutadania, agents i entitats socials han tornat a demostrar que, davant situacions excepcionals, el sentit comú i la solidaritat són possibles.

Ceuta és, a més, un exemple de convivència multicultural i plurireligiosa. Aquesta realitat hauria de ser valorada i protegida, especialment en un moment en què alguns discursos alimenten la por i la islamofòbia. Per això també és motiu de satisfacció que els intents de generar conflicte i rebel·lió no hagin aconseguit imposar-se.

Però no ens enganyem: el que s’ha viscut a Ceuta no és una invasió. Tampoc no hauria de ser reduït a un simple “drama migratori”. És, abans que res, un drama humà, polític i social que reclama veritat i responsabilitat.

La mobilitat humana no pot convertir-se en una arma de pressió política. Cap persona hauria de ser utilitzada com a instrument de confrontació. I encara menys quan, darrere de la por social, hi ha qui pot trobar una oportunitat per convertir el sofriment humà en rèdit electoral.

Davant d’aquesta realitat, la resposta ha de ser humanitària i política alhora. Humanitària perquè les persones que emigren són subjectes de drets i han de ser tractades amb respecte, dignitat i justícia. Política perquè les institucions tenen la responsabilitat d’abordar les causes, les conseqüències i els conflictes que hi ha darrere dels moviments migratoris.

Fa unes setmanes, el papa Lleó XIV, durant la seva visita a les Canàries, recordava la necessitat de no perdre de vista aquesta dignitat: A les costes espanyoles arriben moltes vides ferides, despullades de gairebé tot, però mai de la seva dignitat.

A les persones creients, però també a qualsevol persona que comparteixi una mirada humanista, ens interpel·la amb una pregunta fonamental: sabem reconèixer la humanitat de qui arriba després de la por, la fam, la violència, el desert, la nit i el mar?

I Europa també hauria de deixar-se interpel·lar: No podem proclamar la dignitat humana mentre ens acostumem al fet que la Mediterrània i l’Atlàntic es converteixin en cementiris sense làpides. No podem permetre que les persones mortes es transformin en una xifra més, en una estadística que deixa de tenir rostre i nom.

Quin món hem construït si tants germans han d’arriscar la vida per buscar una vida millor? Aquesta pregunta hauria de sacsejar la nostra consciència col·lectiva. Perquè no es tracta només de gestionar fronteres. Es tracta de decidir quin tipus de societat i quin tipus d’Europa volem construir.

És evident que no ho podem resoldre tot. Però sí que podem ser presents allà on l’ésser humà pateix. Sí que podem actuar quan els recursos són insuficients, però els gestos, les decisions i les polítiques poden marcar una diferència.

Per això cal demanar als responsables polítics d’aquí i d’arreu més autenticitat i menys servilisme. No és una demanda ingènua ni fruit d’un bonisme càndid. És una exigència de fermesa davant les incoherències d’un sistema que es proclama defensor de les llibertats individuals i dels drets humans i que, alhora, permet que la por i l’odi es converteixin en instruments polítics.

Els discursos fàcils i populistes poden donar rèdit immediat, però impedeixen avançar cap a una societat més cohesionada i fraterna.

Des de l’Entitat que representem, fem una crida a la comunitat cristiana i a la societat en general a no romandre indiferents. No podem acostumar-nos al patiment. No podem mirar cap a una altra banda quan davant nostre hi ha persones que arrisquen la vida per cercar un futur millor.

La dignitat humana no pot ser negociable. Ha de ser el punt de partida de qualsevol resposta política i social.

Ceuta reclama una altra mirada. Una mirada que no negui les dificultats, però que tampoc no oblidi les persones. Una mirada capaç de combinar fermesa i humanitat, responsabilitat i solidaritat, política i dignitat.

Només així podrem construir, entre totes i tots, el món diferent que anhelem.

Rafael Allepuz Capdevila i Joan Carles Nicuesa Vilardell
Director i Delegat Episcopal de Càritas Diocesana de Lleida