LA HISTÒRIA DE CÀRITAS DIOCESANA DE LLEIDA

Com a la resta del país, durant els anys de la postguerra Lleida viu moments d’una forta implantació  de l’Acció Catòlica, tant en els ambients eclesials com en la Societat. Seguint les directrius de l’Episcopat Espanyol, el novembre de l’Any 1943 s’organitza a la nostra diòcesi de Lleida i des de la Unió Diocesana de Joves d’AC “la Vocalia de Caritat» estructurada en base a quatre Eixos d’Activitats:
1. Apostolat de Presons, 2. Apostolat de Malalts, 3. Apostolat de moralitat, 4. Apostolat de Caritat.

 1945 -1960 CÀRITAS EN LLEIDA 

      Al mes de gener de 1948 La Junta Diocesana d’AC de Lleida constituirà El «Secretariat Diocesà de la Caritat», tal com relata la revista “Forja” en el número 53 del mes de febrer: «A la Reunió de l’última Junta Diocesana d’AC, s’hi van prendre Importants acords: La Creació del Secretariat Diocesà de Caritat i la designació del Dr. José Recasens Boqué per a l’exercici del càrrec. “Tenia una doble finalitat: coordinar l’acció de les diferents obres caritatives de la diòcesi evitant la duplicitat, i l’altra, «les activitats específiques del Secretariat en aquells camps d’acció que, pel seu caràcter diocesà, sobrepassen les possibilitats particulars de les associacions privades»

En la IV assemblea d’AC de  la Diòcesi de Lleida, celebrada del 23 al 25 d’abril, El Dr. Recasens farà una brillant ponència amb el títol: «Organització Diocesana i Parroquial de la Caritat.» Farà un esbós de les línies d’acció que es proposa desenvolupar El Secretariat Diocesà de la Caritat i destaca la urgència de la Constitució dels Secretariats Parroquials de Caritat, creació de dispensari mèdic  i la potenciació de grups de visitadores i visitadors d’hospitals i presons. Una de les primeres dificultats, va ser les resistències en algunes parròquies de la Diòcesi per constituir els Secretariats Parroquials, no  tots els rectors entenien la necessitat d’una caritat organitzada, això va ser causa d’algun enfrontament. Encara avui persisteixen algunes de les reticències que dificulten, com veurem més tard, la tasca de Càritas, i influeixen, al seu torn de forma negativa, a la pròpia missió de l’església. *

Una de les primeres iniciatives per a recaptar recursos, va ser la de la tómbola que Càritas instal·lava  entre les barraques de la fira de la festa major a la Rambla d’Aragó. Aquesta tómbola es muntarà per primera vegada l’any 1945 sota el patrocini d’ AC, passant a l’any 1948 a ser organitzada pel Secretariat de Caritat.

Durant uns quants anys aquesta activitat significarà una important font d’ingressos. Els Secretariats de Caritat, tant Diocesans com els Parroquials estaran fortament animats per tots els sectors d’ AC en els diferents projectes. Així, en la tómbola de la festa major col·laboraran d’una manera especial les dones i les joves, liderades per la dinàmica presidenta Maria Mercè Delmàs, persona clau en la història de l’Acció Catòlica lleidatana.

Entre les primeres activitats organitzades pel Secretariat de Caritat, cal destacar el consultori jurídic, els robers parroquials i el dispensari, inaugurat el 10 de gener de 1950 en els baixos de l’edifici de l’Acadèmia Mariana, sota la direcció del Dr. Recasens, i amb la col·laboració dels doctors Martínez, Esteve, Beá i Subirà, així com un bon nombre d’infermeres.

El 1953 es renova la junta diocesana essent escollit/ nomenat Secretari Francesc Servat Mola. Tot i que continua depenent de la Junta Diocesana d’AC, el Secretariat de Caritat passa a ser ja Càritas Diocesana, amb una coordinació i vinculació cada cop  més forta amb Càritas Espanyola. Es continua treballant amb el dispensari mèdic, el menjador per a transeünts, l’escola nocturna, el rober, amb una especial atenció a dos centres on és més necessària l’acció caritativa i assistencial, l’hospital i la presó. La tasca assistencial anirà creixent i diversificant en un procés d’adaptació als nous reptes que planteja la societat lleidatana.

El 15 de març de 1955 el bisbe de Lleida rebrà una carta del Cardenal de Toledo anunciant l’arribada de l’ajut americà canalitzada a través de les Càritas Diocesanes. Per fer front a aquesta immensa tasca es constituirà la «Junta Provincial Assistencial de Càritas» presidida pel Sr Bisbe i en la qual participaran tots els organismes oficials de l’època. En la inauguració de la tómbola del mes de maig ja es farà menció de “La ingent tasca desenvolupada per Càritas en el repartiment de l’ajut americà». En un any i mig es repartiran 109.804 kg de llet en pols, 43.230 kg. de formatge, 3.160 kg. de llard; 4.000 l. d’oli, i 6.000 paquets amb aliments variats per a diverses famílies. Aquest fet representarà un punt d’inflexió molt important a partir del qual Càritas alçarà el vol iniciant un camí extraordinàriament fecund amb noves activitats i nous compromisos de servei als pobres. Així, participa en el Patronat Diocesà de l’Habitatge. La manca d’habitatges dignes entre la classe treballadora és una de les problemàtiques des de sempre i per evitar aquesta necessitat Càritas aportarà 176.000 pessetes per construir 64 habitatges a la partida de Balàfia.

La Llar infantil, va ser una altra de les obres emblemàtiques de Càritas a la qual es dedicaria un bon nombre de recursos (368.041 pessetes. d’inversió inicial). Entrarà en servei el mes de juliol de 1957, era un vell mas, prop de Torrefarrera, que havia estat un antic convent. Es proposava atendre a la infància discapacitada de famílies humils durant dos torns de 30 dies durant l’estiu. El 25 de novembre de 1957, Càritas inaugurarà el menjador i l’alberg per a transeünts. Aquest projecte serà durant molts anys una prioritat en la tasca de Càritas.

La «Mutualitat Divina Pastora”, la va promoure Càritas amb la col·laboració del Consell Diocesà de Dones d’AC a l’octubre de 1958, amb el propòsit de donar protecció social a les empleades de la llar, molt nombroses en aquella època, cuineres, planxadores i personal seglar del bisbat.

Càritas ha estat sempre una entitat en contínua evolució. Posant en marxa els projectes que la conjuntura del moment reclamava, fent d’avançada en la tasca assistencial dels més pobres. Per fer tot això ha comptat sempre amb un extraordinari voluntariat que ho ha donat tot sense demanar res a canvi. Per dur endavant els seus projectes ha buscat diners sota les pedres, i amb l’ajuda del Senyor ha aconseguit donatius anònims en els moments en què més ho necessitava.

1960 -1970 CÀRITAS EN LLEIDA

        Davant la crisi de l’Acció Catòlica dels anys 60, Càritas troba el seu propi reconeixement jurídic i malgrat continuar estretament lligada a l’AC, inicia ara el seu propi camí. Continuarà la tasca de sempre: menjador, alberg, dispensari, ajudes farmacèutiques, aliments, rober, tramitació d’expedients d’ajut davant els organismes oficials … Era un temps d’una forta migració interior, en aquest aspecte cal destacar noves accions puntuals com és el cas del Centre Social dels Magraners. Aquesta obra promoguda i realitzada per Càritas, amb un cost de 600.000 pessetes de l’època, va ser clau per al futur desenvolupament del barri. Guarderia infantil, dispensari mèdic, escola, capella. Va ser la primera actuació seriosa al barri de Magraners, que, sens  dubte, deu a Càritas gran part de la seva actual configuració.

L’octubre de 1965 Llorenç Díaz-Prieto succeí Francesc Servat en la direcció de Càritas. Fou una època en la qual s’inicià un debat a nivell nacional per redefinir la ideologia de l’entitat que la va portar a tenir una major presència en la societat i a un major compromís en la lluita per la justícia. La manifestació més evident d’aquest nou quefer va ser l’assemblea de Càritas Diocesana del 8 de juny de 1967 que, ben preparada i amb el ressò que li van donar els mitjans de comunicació, analitzà la problemàtica social de la Lleida d’aquell temps, i sense deixar de fer la tasca assistencial de sempre, es plantejà incidir de manera clara en la denúncia de les injustícies socials.

Anys 70

El 1971, Hermenegildo Toll succeí Lorenzo Díaz-Prieto en la direcció. El 1972 va ser nomenat Delegat Episcopal Mn. Mateu Freixes. La seu de Càritas estava situada al carrer Bisbe Messeguer i s’inicià una nova etapa en la qual s’intentà intensificar les relacions amb les Càritas Parroquials. Per aconseguir-ho es va proposar celebrar les sessions del Consell Diocesà en parròquies de pobles cap de comarca. Així es celebraren sessions a Montsó, Fraga, el Pont de Suert, Almacelles, i les Borges Blanques successivament. A l’acta del Consell celebrat a Fraga el 14 de desembre de 1972, es plantejaren dues preguntes per a una hipotètica enquesta: Com es veu  Càritas al carrer? ¿Quina idea tenen els nostres rectors de Càritas? Aquestes dues preguntes responen a una constant preocupació en l’esdevenir històric de Càritas. Comunicar, sensibilitzar i comprometre tota la comunitat eclesial en la «Caritat Organitzada»,aquest ha estat l’etern problema dels dirigents de Càritas de la nostra Diòcesi.

El 1975 es produeix el trasllat a la nova seu de la Plaça Sant Josep núm. 2 Les activitats i els projectes es van diversificant i adaptant a les noves necessitats: es col·labora estretament amb la delegació de migracions i amb altres institucions benèfico – socials com ara el servei de colònies. Una altra constant en la tasca de Càritas ha estat sempre la preocupació per la gent gran i pels nens, atenció especial a les famílies, el món del treball, els transeünts i les drogodependències.

 

1980 -1990 CÀRITAS EN LLEIDA

       El 1981, Plàcid Burgués, succeí Hermenegildo Toll a la Direcció, continuant Mn. Mateu Freixes com a Delegat Episcopal. Càritas evolucionà cap a una major professionalitat, considerà el voluntariat imprescindible i necessari, s’havia de donar respostes precises i concretes a les noves formes de marginalitat i exclusió des d’una visió realista i professional que tingués en compte la recuperació dels marginats a una vida plenament integrada.

L’any 1984 es signà un conveni amb la Generalitat i l’Ajuntament per gestionar conjuntament el menjador i l’alberg de la Panera. Al capdavant d’aquest servei hi hagué durant diversos anys Carmen Giménez amb la col·laboració del seu marit Antonio Llurda. L’any 1986 començà a funcionar un pis d’acollida per a dones amb dificultats, es posà en marxa un taller ocupacional per a transeünts, l’oficina de migracions fou transferida a Càritas pel Bisbat i començaren a preocupar els immigrants procedents del nord d’Àfrica.

El setembre de 1990, Carme Torres fou elegida nova directora de Càritas. Aquest mateix any començà a caminar el «Projecte Home» per a toxicòmans, promogut per Càritas Catalunya, en el qual participa Càritas Lleida de forma activa. L’any següent es constituí el Centre Català de Solidaritat, CECAS, fundació promoguda per totes les Càritas Diocesanes de Catalunya. El 1992, després de 8 anys de col·laboració institucional, i d’una seriosa reflexió interna, Càritas no renovarà el conveni de l’alberg amb la Generalitat i l’Ajuntament. Va ser una decisió dolorosa però totalment necessària donades les circumstàncies.

L’octubre de 1993, Francesc García és nomenat nou director de Càritas. El seu mandat durarà fins al juliol de1997. Plàcid Burgués el succeirà en aquest càrrec que ja havia ocupat amb anterioritat. Serà una etapa de consolidació dels projectes esmentats anteriorment, posant l’èmfasi en les relacions i la coordinació amb les parròquies, intentant aportar noves solucions a un vell problema: la poca o nul·la implicació d’algunes parròquies en la dinàmica de la pastoral de la caritat coordinada des de Càritas Diocesana. Altres projectes prioritzats foren: el de la gent gran, la formació i promoció del voluntariat, i la realitat del projecte «Habitatge Solidari» habilitant un pis per acollir  persones immigrants i sense sostre.

El maig de 1997, després de 21 anys Mn. Mateu Freixes deixà el càrrec de delegat Episcopal. Durant tot aquest temps Càritas s’ha anat arrelant en la societat lleidatana, intentant ser fidel a les orientacions del seu bisbe i al servei de l’Evangeli, Mossèn Mateu ha estat un fidel i eficient servidor de la causa dels pobres.

   

50 ANYS DE CÀRITAS A LLEIDA

     El nou Delegat Episcopal Mn. Jaume Rubió. Anomena per al càrrec de directora a la Sra Carme Sandiumenge. I una de les primeres tasques dels dos va ser la celebració dels 50 anys de Càritas. «Centenars de voluntaris/es i de col.laboradors/es, durant aquests cinquanta anys de Càritas, han protagonitzat petites, però sublims històries de generositat i d’amor», dirà Mn. Jaume el dia de la celebració dels 50 anys de Càritas. Aquesta directiva recolzada per un Consell de Càritas renovat potencià els projectes ja existents i inici de nous com el projecte «Troballes» que pretén la reinserció laboral de persones amb dificultats per trobar feina, mitjançant el reciclatge de roba i altres articles domèstics. En aquesta època es va haver de desallotjar els locals de Sant Josep per amenaça ruïna. S’instal·la de forma provisional en el convent de Santa Clara del carrer Lluís Besa, mentre duressin les obres per construir un nou edifici.

      Malauradament Mossèn Rubió no va poder veure realitzats aquests projectes en morir de forma brusca el dia 5 de març del 2002 als 69 anys, quan sortia de celebrar l’eucaristia en una residència d’avis del carrer Canonge Brugulat.

     Després d’aquesta tràgica perduda, el succeirà com  a delegat Mossèn Antoni Agelet, que estarà molt poc temps en el càrrec. Una vegada més, el bisbe torna a recórrer a la figura de Placid Burgués per liderar Càritas, aquesta vegada des del càrrec de delegat. Com podem apreciar en aquest breu relat, en els darrers 25 anys, Placid Burgues ha estat una de les figures clau i a ell cal atribuir gran part del mèrit del bon fer de Càritas Diocesana de Lleida.

     A Carme Sandiumenge la succeirà en el càrrec de directora Monserrat Segón. Posteriorment, el Bisbe va anomenar una nova directiva: Delegat el germà marista Benet Arbués, com a director Ramón Baró i com a secretari general Francesc Romero.

EN LA ACTUALITAT – 2015

actualitat     A l’octubre del 2006 Mns. Xavier Siuraneta inaugurà el nou edifici de Càritas que es va construir al mateix lloc on abans hi havia dos cases en perill d’esfondrament. A Carme Sandiumenge la succeirà en el càrrec de directora Montserrat Segon. Posteriorment, el bisbe administrador Apostòlic Mons. Xavier Salinas va nomenar delegat al germà marista Benet Arbués, director a Ramón Baró i com a secretari general Francesc Romero, més tard s’incorporà com Administrador Josep Anton de la Fuente.

La marxa de Lleida del germà Benet obligà, al aleshores recent nomenat bisbe Mons.Joan Piris a designar nou delegat a Mn. Carles Sanmartin, passant a ser secretari general Josep Fernández, fins que aquest va ocupar el càrrec de Director de la Fundació Jaume Rubió i Rubió, constituïda expressam ent per tutelar el projecte de reciclatge de roba Troballes. Desenvolupant també des d’aleshores el càrrec de secretari general Josep Anton de la Fuente.

logopng